Recordant Ovidi Montllor! De Mèxic a Alcoi. Recordant Ovidi Montllor! De Mèxic a Alcoi.

mexis2Com cada any, en el marc de les celebracions del Dia de Morts a Mèxic, el Centro de Enseñanza de Lenguas Extranjeras (CELE) de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, va convocar el concurs d’ofrenes de morts adreçat a estudiants i professors. En aquesta edició, les ofrenes volien retre homenatge a la figura i l’obra de músics i actors cèlebres de les diferents llengües que s’imparteixen al CELE.

En un principi, els estudiants de català havíem de sumar esforços amb els estudiants de francès en el muntatge d’una mateixa ofrena, ja que català i francès comparteixen departament juntament amb eusquera i romanès. Ara bé, a mesura que passaven els dies, entre classes i cançons, el nostre interès i entusiasme van créixer de tal manera que finalment vam decidir muntar una ofrena pròpia dedicada exclusivament a Ovidi Montllor i als seus 20 anys de vacances en què poguéssim plasmar tot el que significa el cantant alcoià per a la cultura dels Països Catalans. Així va ser com el dia 26 d’octubre, en una vertadera jornada maratoniana, ens vam abocar vuit hores sense descans en el disseny i muntatge de l’ofrena que creiem que Ovidi mereix.

L’endemà les ofrenes participants al concurs (francès, anglès, italià, llengües asiàtiques, portuguès, alemany i català) van ser inaugurades per la Dra. Alina Signoret, directora del CELE. Durant la inauguració, els alumnes d’anglès, francès i català vam presentar les nostres respectives ofrenes al públic assistent, que va poder-se apropar una mica a la figura de Montllor a través dels significatius elements sobre els quals havíem bastit l’ofrena. Posteriorment, els assistents a la presentació van votar i el 29 d’octubre es van donar a conèixer els resultats i es va celebrar l’entrega de premis: el tercer premi va ser per a la nostra ofrena, el segon per a la de francès i el primer premi per a l’ofrena dels estudiants d’anglès.

La coneguda festivitat mexicana de Dia de Morts se celebra els dies 1 i 2 de novembre arreu del país, dies en què Mèxic esdevé un carnaval d’olors, sabors, colors i records. En aquesta tradició d’origen prehispànic i actualment tan sincrètica homenatgem els nostres difunts ja que, segons es creu popularment, els morts emprenen un viatge cap a la terra per gaudir dels aliments, begudes i companyia que se’ls ofereix. Tradicionalment, una ofrena compta amb aigua, sal, pa de mort, fruita de temporada, flors de cempasúchil, paper picat amb motius i imatges pròpies de la festivitat, espelmes, calaveres de sucre o xocolata, begudes alcohòliques i els plats típics mexicans preferits pel difunt. Tampoc no hi poden faltar fotografies de l’homenatjat ni la crema d’encens i copal. Aquesta festa és fonamental en el patrimoni cultural dels pobles de Mèxic. Cultura i identitat, retrobament amb el passat, memòries que ens lliguen al present i ens permeten projectar-nos al futur.

Abans de començar a muntar l’ofrena, vam reflexionar sobre els elements més característics de l’obra ovidiana, els moments més importants de la seva biografia i, per suposat, sobre el context cultural i històric de l’època als Països Catalans en general i al País Valencià i a Alcoi en particular. A més, també vam haver de pensar de quina manera podíem vincular-ho amb elements representatius de les cultures de Mèxic.
En començar, vam establir una relació entre Alcoi, la “ciutat dels ponts” on va néixer Ovidi, i Xochimilco, poble del sud de la Ciutat de Mèxic, per la presència de rius i canals. Així va ser com el disseny de l’ofrena va sorgir de la fusió entre els ponts d’Alcoi i les trajineras de Xochimilco, embarcacions que des de l’època prehispànica s’utilitzaven per transportar productes i persones. Actualment, aquestes passejades són un dels principals atractius turístics de la Ciutat. Aquestes embarcacions es caracteritzen per un gran arc decorat amb flors que les cobreix, sobre el qual s’escriu el nom d’alguna persona o sant patró. Com es pot veure a la fotografia, l’ofrena simula ser una trajinera envoltada pels ponts d’Alcoi, decorada amb un arc principal en què es llegeix “20 anys de vacances”, en al·lusió al vintè aniversari de la mort d’Ovidi Montllor. El passatger d’honor és ell, ja que, com ell diria:

Qualsevol dia
impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres
cançonetes.
Potser d’entrada
us estranyeu,
bé pel físic
o la veu.
Però seré altre cop jo.

Vesteix la roja samarreta amb el títol de l’ofrena “Perquè volem: recordant Ovidi Montllor”, en referència a dues de les seves cançons més conegudes. En una mà la guitarra i a l’altra mà la cigarreta. Sobre els ponts se sostenen petites pancartes, a mode de protesta, amb un recull representatiu de estrofes de la seva obra. També l’altar és ple de fotografies, de pa de mort, de calaveres de sucre i de fruita, a més a més del pa i el fuet, per allò de fomentar els berenars a la muntanya.

La senyera on blau no hi ha és al centre, formada amb les tradicionals flors de la festa de morts, cempasúchil (franges grogues) i moco de pavo (franges vermelles). Finalment, fent cas als seus desitjos, als peus de l’altar hi vam col·locar el romer:

Porteu-me a Alcoi,
que és el meu poble
i allà on comença
el “Barranc del Cinc”,
prop d’un romer,
deixeu-me ja.
Així tindré l’aroma bo.
I a prop també del rierol.

També hi vam trobar similituds amb diversos cantants mexicans. L’estil de la cançó ovidiana ens va recordar al del compositor mexicà Salvador “Chava”, Flores Rivera, conegut també com El compositor festiu de Mèxic o El compositor del barri. Tant la prosa de Montllor com la de Rivera és d’un enginy inigualable: les seves lletres estan impregnades de subtilesa, sarcarme i humor. Els dos es consideren uns dels representants més importants de la cançó popular de la seva època. Ovidi va retratar Alcoi, Flores ho va fer amb la Ciutat de Mèxic. Ambdós amb una marcada consciència de classe, Ovidi va fer servir les seves cançons per transmetre les seves reivindicacions polítiques i culturals, de la mateixa manera que Chava Flores va convertir les seves cançons en una aguda i còmica crítica social al govern i a les polítiques públiques de l’època, així com a la crisi econòmica en què es trobava Mèxic. També és inevitable no establir paral·lelismes entre Ovidi Montllor i Oscar Chávez, que canta des del poble i per al poble, des de sempre compromès amb els moviments socials de les últimes dècades. Les seves cançons denuncien les injustícies que es viuen a Mèxic i deixen clar el menyspreu que sent per la classe política que governa el país.
mexic1

L’aprenentatge que ens ha suposat aquesta activitat ha estat summament enriquidor en molts sentits. En primer lloc, a nivell lingüístic, ens ha permès ampliar el nostre vocabulari i coneixement general de la llengua catalana, a més d’apropar-nos una mica més a la variant valenciana. La trajectòria vital i professional de Montllor ens ha fet conèixer el moviment de la Nova Cançó i el context històric en què va sorgir, a més de conèixer més a fons les condicions socials, polítiques i econòmiques dels Països Catalans durant la dictadura franquista que anàvem concretant a través de la revisió històrica que en vam fer al Taller de cultura catalana que cursem i mitjançant les cançons d’Ovidi, que ens van fer apropar-nos a l’obra del també valencià Vicent Andrés Estellés. Tot plegat, ens va fer ampliar el nostre interès per l’estudi de la cultura de la llengua que estudiem. Gràcies al treball en equip i l’esforç que tots vam dedicar a l’ofrena, la relació entre els companys s’ha vist reforçada i això és quelcom de què ara gaudim diàriament a classe. A més, no només vam aprendre nosaltres, sinó que l’enriquiment va ser mutu, ja que així com nosaltres vam conèixer i valorar el món d’Ovidi, la nostra professora també va poder viure i apreciar una tradició que li era desconeguda.

I per què Ovidi Montllor?

L’obra d’Ovidi Montllor ens va resultar digna, amb principis. Projecta els sentiments, la lluita i els ideals d’un poble envers una dictadura, idees que malgrat el pas dels anys es mantenen vigents, arreu del món. La veu d’Ovidi és la veu del poble, fill d’una cultura i d’una història. La franquesa de la seva cançó, la senzillesa de les seves lletres, proletàries i orgulloses, és una provocació intel·ligent contra els que perpetuen la injustícia, la intolerància i la violència. És per això que resulta impossible no sentir-se atret i identificat amb la seva lírica, veu i persona. Si a això hi afegim el tractament que fa de la mort a la cançó Les meves vacances, tan proper a la celebració festiva amb què la tracten els mexicans, ja no hi va haver més dubtes sobre a qui calia dedicar l’ofrena. Perquè, com ja sabem, Ovidi no està mort, només fa vacances.

Viviana Pérez Cruz
Estudiant de català al CELE
Universitat Nacional Autònoma de Mèxic