L'error d'ignorar el factor valencià L’error d’ignorar el factor valencià

Article de Rosanna Cantavella
Publicat a Vilaweb

Aquest article pretén il·luminar els ciutadans de Catalunya sobre la realitat no manipulada del País Valencià. Sé que les generacions joves heu tingut poc de contacte amb valencians. Els tòpics que heu sentit sobre nosaltres no són res més que una pantalla de fum per a tenir-nos desunits.

Qui encara mantinga la idea que els valencians reelegirem el Partit Popular a les autonòmiques és més antiquat que la Xarito. I qui crega que els valencians som imbècils i que els votem ens facen el que ens facen, accepta l’estratègia que ells mateixos difonen: astutament, volen mantenir desmoralitzats els qui no els voten: l’abstenció els afavoreix més que a ningú. L’única esperança per al PP de reelecció al País Valencià és que hi haja una abstenció tan alta, però tan alta, que els quatre vots que repleguen valguen com milions.

Quan ha estat l’última vegada que s’ha fet pública una enquesta d’intenció de vot valencià? Fa tant de temps que, quan se’n van replegar les dades, encara no s’havia tancat Radiotelevisió Valenciana. És normal açò? Jo crec que no gens: precisament l’escassesa de publicació d’enquestes d’intenció de vot (i segur, segur que se’n fan), em fa presumir que les intencions de vot reals valencianes superen les expectatives de canvi més aventurades. Em fa suposar que el govern valencià està horroritzat pel que els espera. Només des del pànic s’expliquen els matussers passos d’Alberto Fabra (i de la FAES, rere d’ell?) per ofegar la cultura pròpia del País Valencià.

Llavors –abans del tancament de RTVV– ja es veia que una coalició tripartida podia fàcilment desbancar el PP. Ara (després de l’anihilació de mitjans, i amb una taxa d’atur tan grossa que a Castelló supera el 30%) la cosa és, segur, molt més radical. Mireu si serà radical que un dels motius actuals de debat, a dins de Compromís, és si negar-se o no a formar coalició amb el PSPV, després de les pròximes eleccions. Recordeu que, en el discurs d’investidura, amb l’únic diputat que va perdre Mariano Rajoy la compostura va ser amb el molt moderat senyor de Compromís: era evident que el registrador no podia resistir veure a les Corts un diputat valencià no obedient a Madrid.

Això, pel que fa al canvi al País Valencià. Ara, la qüestió de la llengua. Espere, catalans, que, després del tancament de l’última ràdio en català d’abast superior al municipal, ja haureu obert els ulls del tot: balears i valencians patim horriblement, dia a dia, per mantenir la nostra cultura. No tinc paciència per a aguantar aquells que encara ens diuen: ‘Però és que vosaltres no protesteu’. Qui ho ha dit, que no protestem? Que tu no te n’assabentes no vol dir que nosaltres no ho fem. Els valencians protestem cada dia, en manifestacions i concentracions diàries, setmanals i multitudinàries; una altra cosa és que els mitjans ho silencien. Això passa quan els mitjans del teu país obeeixen interessos forans. I ja que hi som: no caldria que la CCRTV fes examen de consciència, sobre la cobertura que fa del País Valencià i les Illes? Som més que una anècdota: som el banc de proves d’allò que us espera, si us descuideu. Hauríeu de reportar sobre nosaltres cada dia, perquè cada dia som víctimes d’agressions pels mateixos motius que ho sereu vosaltres, si no pareu esment.

Ens fan a nosaltres allò que voldrien fer-vos a vosaltres, si en tinguessen l’oportunitat. És actitud d’abusadors: com el maltractador que, si no té a l’abast la dona, descarrega la fúria en els fills. Als catalans, us mostren odi. Als valencians i als balears, ens mostren menyspreu.

I ara diré una cosa no gens agradable per a alguns, però que cal dir: el govern català és, en part, responsable de la situació de desolació lingüística a què s’ha arribat al País Valencià amb el tancament sota amenaces de Catalunya Ràdio. (Si us plau, abans de lapidar-me permeteu-me que m’explique).

El mateix conseller Homs que ahir lamentava el tancament de Catalunya Ràdio és qui va signar fa pocs mesos l’acord que ajornava ‘sine die’ el retorn de la recepció de TV3 al País Valencià. Signant això, Homs declarava que el govern català es desentenia d’allò que passàs a la llengua catalana fora de Catalunya. Si, una vegada fetes públiques les sentències que exoneraven Acció Cultural del País Valencià i que permetien aquesta recepció, el govern català hagués retornat el senyal de la CCRTV al repetidor de Castelló (tal com li va suplicar ACPV), ara el tema no hauria estat tancar Catalunya Ràdio, sinó tancar tota la bateria de canals i emissores de la CCRTV. I no hauria estat tan fàcil. De fet, dubte molt (com en dubtava Vicent Partal) que, cas d’haver retornat al País Valencià el senyal de TV3, Alberto Fabra s’hagués atrevit a tancar Canal 9.

Per què, per què en comptes de retornar-nos el senyal quan els jutges ho permetien, el va retenir i va signar aquell acord de ‘reciprocitat audiovisual’, senyor Homs? Com és que vostè pactava amb el partit que abans havia suprimit el senyal de TV3? No pot dir que no sabés amb quina gent tractava.

Els catalans heu de deixar-nos de veure, als valencians, tal com ha volgut sempre Madrid que ens veiésseu: aquella fantàstica colla de gamberros sense seny obsedits a odiar els catalans. Evidentment que al País Valencià hi ha ‘freaks’; quina societat no en té? La diferència és que els mitjans (sovint mitjans interessats) van convertir, molt convenientment, l’anecdòtica minoria ‘freak’ en carta de presentació de tota una societat.

Els valencians reals no som eixos ‘freaks’: som una gent centrada a tirar endavant la nostra vida i les nostres famílies, a viure mitjanament bé, com a persones. I estimem molt la nostra llengua; llengua que –de vegades ho oblideu vosaltres més que no nosaltres– és també la vostra.

Així com el centralisme sempre ha tingut present la idea de Països Catalans, la consciència política majoritària del Principat la va oblidar ja fa dècades. Potser es va sentir ferida per aquesta mentida d’una societat valenciana anticatalana –mentida perquè s’extrapolava el particular al general– i se’ns va girar d’esquena. Actitud comprensible, però nascuda d’una certa mandra. Era més còmode no ocupar-se’n, dels valencians. I l’excusa del blaverisme era perfecta per a oblidar-nos.

Bé; en millors temps no passava res: si una cosa som els valencians és molt capaços de valer-nos per nosaltres mateixos. Estem acostumats a fer-ho tot nosaltres, i contra tot pronòstic. Però el llop franquista s’ha anat despertant des dels temps de José María Aznar (que es vanta a les seues memòries d’haver reprimit amb duresa el catalanisme valencià), i ara ja va desbocat i rabiós. I ací som nosaltres, els valencians; aquells que vam acollir la capitalitat de la Segona República i després vam ser objecte d’una repressió extrema, amb moltíssims més afusellaments que cap altre país de l’estat (vegeu dades a Paul Preston, ‘El holocausto español’). Aquells acostumats a rebre tan fort que ja portem la por a l’ADN (acte reflex: pensar quines conseqüències em durà fins i tot escriure aquest article). Aquells vigilats per la millor policia, tan eficaç com al País Basc, i sempre acarnissant-se, ves per on, amb els joves progressistes i nacionalistes i no amb els grups neofeixistes, generació rere generació. La contundència amb què es va reprimir la denominada Primavera Valenciana era sols la contundència habitual: als valencians, sempre ens han vigilat i castigat policíacament molt més que no a vosaltres.

Quan el meu germà feia la mili, un dia va ser cridat davant el capità. En sentir-lo parlar, aquest va fer: ‘¡Coño, ese acento! ¡Eres polaco!’ ‘Checo [valencià], mi capitán’, va contestar ell. ‘¡Bah! Checos y polacos, todos sois lo mismo.’ I ho som, per a ells. La mentalitat política franquista –i en general, em tem, la mentalitat política centralista– ha cregut sempre, més que ningú, en la idea de Països Catalans. Nosaltres, com a cosins, podem afinar i distingir-nos diferències els uns dels altres. Per a ells, tots som u.

La clau, ara, és per a vosaltres no continuar d’esquena al que fan amb la vostra llengua al País Valencià i les Illes. Ajudeu-nos culturalment. Fomenteu la comunicació i l’intercanvi, tal com feien els vostres antecessors als anys cinquanta i seixanta, amb ben pocs diners però amb molta inventiva. Eviteu que convertesquen el País Valencià en un Ulster de conflictes crònics enquistats. Per a nosaltres, els valencians (amb vosaltres, si ho voleu; o si no sols, com hem fet durant molts anys), la clau és mantenir alta la moral, i aferrar-nos a la certesa que l’aparença audiovisual que ara se’ns imposa –tota des de Madrid– no és la realitat; a la certesa, també, que vindran temps esplèndids a les pròximes eleccions. Hem de ser optimistes. L’optimisme és ara el que més els pot molestar. Aquest esperit franquista que ens oprimeix viu de la desmoralització de l’enemic. Ser optimista, per tant, és ara revolucionari.

Rosanna Cantavella, catedràtica de filologia catalana a la Universitat de València