Xerrant amb Jaume Sastre Xerrant amb Jaume Sastre

Jaume Sastre. Docent de l’IES Llucmajor en vaga de fam

“La vaga, la insubmissió o la desobediència són mesures a les quals haurem de recórrer cada vegada més”

Jaume Sastre és mestre a l’IES Llucmajor i, a Mallorca, és conegut per un llarg historial de lluita. Durant molts anys, ha estat al centre de l’actualitat mediàtica per la seva batalla contra la piscina privada en domini públic mariítimo-terrestre de l’exdirector del diari El Mundo, Pedro J. Ramírez. Sastre és també l’impulsor del Lobby per la Independència, des d’on carrega contra els principals poders fàctics que operen a Mallorca per defensar els interessos de l’Estat.

En els darrers mesos, però, Jaume Sastre ha tornat al centre de l’actualitat per ser un dels impulsors, junt a desenes de mestres de Mallorca, de l’Assemblea de Docents de les Illes Balears, que el passat mes de setembre va protagonitzar una vaga indefinida inèdita als Països Catalans: 3 setmanes d’aturada total i majoritària a les escoles, amb el suport de la comunitat educativa en el seu conjunt i, posteriorment, la major manifestació de la història de les Illes. Més de 100.000 persones van sortir al carrer per l’educació, la llengua i els drets socials i laborals del sector docent.

Tot i així, el Govern balear i la Conselleria d’Educació no han mogut ni un sol dit: segueixen amb els seus plans d’arraconar el català a l’escola amb un pla educatiu rebutjat, també, pels seus perjudicis pedagògics i cap als drets laborals dels docents. Per això, Sastre exigeix al president del Govern, José Ramón Bauzá (PP), que agafi les regnes del conflicte i s’assegui a negociar.

Cada dia que passa sense ingerir aliments, Sastre perd un poc de salut, però acumula més supor social. Quan se Som Països Catalans quedà amb ell per fer-li aquesta entrevista, ara fa quinze dies, encara pocs s’esperaven que complís la seva paraula i arribés fins al final; poc el coneixien. Ara, però, cada dia són menys els que ho dubten: fins i tot, entre el enemics de Mallorca i la causa que defensa Jaume Sastre, que ja duu en mes sencer en vag de fam.

La lluita dels docents ha estat dura i llarga. De fet, encara continua i tot fa pensar que, com a mínim, encara queda un any de batalla. En quin moment decideixes emprendre el camí de la vaga de fam? És una decisió individual o col·lectiva?

Ja duim diversos cursos de lluita molt intensa, tota una legislatura de conflicte. Enguany és el tercer curs i encara en queda un; el 2012-13 va ser molt mogut, amb moltes accions, recollides de signatures, tancades, cassolades, manifestacions, concentracions…. A més de tres dies de vaga per separat. La negativa a escoltar i dialogar per part del Govern va anar creant en el col•lectiu de professors la idea que, o bé es feia una vaga indefinida, o no ens escoltarien mai. Així, arribàrem al final del 2013, i la idea de la vaga indefinida va anar quallant; al final, l’Assemblea de Docents ho va assumir i ens vam passar tot l’estiu reunint firmes, ja que els sindicats no estaven d’acord amb la vaga indefinida. Vam començar el curs recollint totes les signatures que ens faltaven i vam fer una vaga indefinida que van durar tres setmanes.

Després d’un simulacre de negociació de la Conselleria d’Educació, el Govern va deixar podrir el diàleg, i llavors ens vam trobar en un moment molt delicat: continuar amb la vaga o fer un a aturada tàctica, tenint present que vèiem que el Govern no estava disposat a negociar. Vam fer, per tant, una aturada tàctica, suspenent la vaga, però no la vam desconvocar. Així, vam passar a una fase de dies puntuals de vaga i en vam fer tres: un de tot l’Estat contra la Lomqe; un amb motiu d’una assemblea de batles de Mallorca; i, finalment, un dia de vaga en suport a Jaume March, el director de l’IES Marratxí expedientat per la Conselleria d’Educació. Mentrestant, es van produir moltes dimissions de directors d’escola i caps de departament, a més de diverses accions en el marc de la lluita per l’educació.

Així les coses, ja feia temps que amb l’Assemblea parlàvem de fer un final de curs calent. Per això, fa un parell de mesos vaig plantejar al Comitè de Vaga la possibilitat de fer una vaga de fam, tenint present el precedent de la vaga de fam de 27 dies de Jaume Bonet i, després, la d’en Tomeu Amengual, de 10 dies més.

La gent va anar desenvolupant la idea, van veure que s’acostava el final de curs i que podia ser un final desmobilitzat, al qual calia sumar el procés electoral. Després de xerrar amb la meva família i el meu metge, vaig decidir posar damunt la taula aquesta opció individual de la vaga de fam.

I com es pren la decisió final d’iniciar la vaga?

Després d’un debat, el comitè va entendre que la decisió era totalment respectable, i l’Assemblea de Docents va debatre donar-hi suport total o parcial: el resultat fou d’un suport total per 50 vots contra 41. Això sí, ningú s’hi va posar en contra. L’Assemblea dóna suport, també la d’Eivissa i Formentera. A més, la vaga de fam no atura tota la resta d’accions de l’assemblea que se segueixen fent.

En aquesta vag de fam una de les principals demandes és que el president Bauzá se segui a negociar. Tens cap confiança en que el president es preocupi per la teva salut després d’haver obviat la major manifestació de la història de les Illes, amb més de 100.000 persones al carrer?

Això és una lluita, i en una lluita hi ha coses que les fas més enllà de la resposta del contrari, de l’enemic. El que no pots fer, però, és decebre les expectatives de la teva gent. És una qüestió de principis. Servirà o no servirà? Això ja ho veurem. Però hi ha molta gent que ha col•laborat amb la caixa de resistència i que ha donat premis a l’assemblea, hem assolit un gran suport i l’assemblea ha causat admiració. Tot això no pot quedar en no res. Aquesta gent ha de saber que l’enemic també juga, però també que nosaltres posem tot el que podem podem.

A més, els polítics tenen una cosa que els impressiona i que són les eleccions: allà aproven o suspenen. Per tant, no compartesc la idea de que Bauzá és invencible. En Bauzá és com un altre: fa 28 anys que estic a l’escola i he vist passar molts presidents, molts directors generals i molts consellers. I en Bauzá també passarà, més prest que tard. Ja ningú es recorda, per exemple, d’en Rafel Bosch, que va ser el conseller d’Educació durant dos anys.

Nosaltres hem de ser conscients del nostre poder. Tenim un poder. De vegades, no en som prou conscients, però tenim un poder i l’hem de saber articular. Si ho sabem fer, tenim molt de poder, som un col•lectiu que entre pública, concertada i privada som 15 mil persones, tot i que podríem descomptar els d’ideologia del PP, que n’hi ha, però com a molt són entre 7 i 8.000. Només que cada un de nosaltres mogui dos vots, tenim un poder. Jo esper que de tota aquesta lluita en sortim molt reforçats, tant a nivell de prestigi davant l’opinió pública, com també com a col·lectiu, convencent-nos del nostre poder.

Evidentment necessitam victòries, però be, prest o tard plegaran. Nosaltres treballem a llarga distància. Sembram i a vegades, com amb els infants, no veim els resultats fins molts anys després.

Mallorca s’està convertint en un referent en la lluita docent i per la llengua als Països Catalans: tres vagues de fam i una vaga indefinida ho demostren amb escreix. Què esta passant aquí? Com pot ser que, primer, guanyi un Govern com el de Bauzá i, després, tengui tal resposta al carrer?

Bauzá governa perquè va enganar la seva gent. Era l’alternativa a l’extrema dreta pura i dura que representava Carlos Delgado Truyols, el que a Mallorca en deim botifarres (l’aristocràcia assimilada per Espanya). Bauzá es va presentar com un dic de contenció de Delgado i, per tant, el sector majoritari, un 70%, el va votar per aturar el sector d’extrema dreta pura i dura. Però és clar… quan va ser president va aplicar les tesis de Delgado i el va fer conseller de Turisme. Per tant, dins el PP ara hi ha una situació de malestar, però tampoc no s’hi oposaran.

I d’altra banda, aquí a Mallorca passa que, com al País Valencià, som una frontera. Juguen amb nosaltres com a conillets d’índies, tenim la pressió més forta. Estic segur que el que passa també té a veure amb el que passa a Catalunya. A Madrid veuen que Catalunya se’n va i aquí veuen clar que les Balears no han de fugir. Ja han neutralitzat la televisió pública, IB3, i han entrat a sac a l’escola. Aquí, però, han topat amb una resistència, perquè estan intentant destruir el que s’ha construït durant 30 anys per part del gran col•lectiu de mestres. És la lluita entre l’escola, que fa feina pel futur i no pel dia a dia, i uns polítics que segueixen les instruccions de la FAES. Jo crec que al final acabarem guanyant, perquè l’escola té molt més poder d’influència que un polític. I jo crec que no s’esperaven aquesta resistència.

Penses aturar la vaga de fam? Et poses algun limit?

Això és una guerra psicològica i no puc mostrar els meus límits perquè ja els he perdut. No puc mostrar les cartes. És una guerra de desgast i sé que a Bauzá li és igual si em moro, per ell ens podem morir tots els docents. Però amb una acció així, amb el conflicte sense resoldre, es poden aconseguir efectes internacionals i també a les urnes. I aquí entren factors importants per pressionar a Bauzá. Ell no mourà un dit per nosaltres, sinó per les repercussions que pugui tenir.

Aquí la llutia dels docents, a Catalunya el camí per un procés cap a la independència… Què els passa als Països Catalans que els costa unir-se fins i tot en les lluites comunes?

Jo crec que més que què hem fet malament, ens hem de demanar què ha fet Espanya per dur-nos a aquesta situació: Espanya, com qualsevol imperi, aplica el “divideix i guanyaràs”, anar fragmentant i fragmentant, i això és el que tenim davant.

Hi ha el Principat, que també es va voler separar amb Lleida, Tarragona, Girona… Ara, ho estan intentant amb la Vall d’Aran. I estem el País Valencià i les Illes; però aquí també han treballat per dividir les illes, i això no se soluciona així com així… Jo sóc de l’opinió que això requereix ritmes diferents i comunicació entre nosaltres.

A mi, per exemple, se’m va oferir fer gestions amb Montserrat perquè donessin suport a la vaga, però m’hi vaig negar fins que no tengués el suport de Lluc i la Real. Els Països Catalans no els construirem des de la teulada, sinó des de la base. Fa poc vaig tenir el suport del prior de Lluc i de la Real, i ara ja és l’hora de que Montserrat es pronuncii. Els primers suports que vaig anar a cercar van ser els del meu institut i el el me poble, Sant Joan. I a partir d’aquí s’han d’anar fent cercles concèntrics i en espiral per amunt. Agraesc molt els suports i les simpaties d’arreu.

Algun darrer missatge per fer arribar a tota la gent compromesa amb la vostra lluita per una educació pública, de qualitat i en català?

Sí, intensificar la desobediència civil, ja sigui amb una vaga de fam, exposant-se a les multes per no aplicar llei, la insubmissió lingüística… La insubmissió de claustres i professors és una eina a la qual haurem de recórrer cada vegada més. Semblen molt llunyanes, però hem d’anar a cercar referents d’aquí, com l’experiència de Lluís Maria Xirinacs. No hem de tenir por. Davant aquesta ofensiva contra les escoles, jo anim la gent a perdre la por i assumir que ningú regala res, tot ens ho hem de guanyar. Cal pagar un preu i, fora manies i pors, haurem de veure insubmissions col·lectives de centres, claustres i departaments que es neguen a aplicar lleis.

La vaga de fam i la desobediència, com van fer els afroamericans als EUA o Ghandi (jo no m’he inventat res) s’han de convertir en una cosa habitual. Perquè la llibertat no ens la regalaran, ens l’haurem de guanyar.

sastre1